Huit segles de ciutat
en un turó

El turó on s'assenta Onda porta habitat més de dos mil·lennis. Els primers assentaments documentats són ibers, d'entre els segles VI i IV abans de Crist, pertanyents al territori de l'Edetània. El turó oferia el que sempre ha ofert: altura, control visual de la plana i protecció natural. Va ser, abans de ser fortalesa, un hàbitat.

L'any 214 a.C., durant les guerres púniques, els generals romans Quint Marci i Publi Corneli van sotmetre l'assentament. La presència romana va deixar empremta en forma d'inscripcions que documenten famílies establides a la zona: Pompeia, Baebia, Marcia, Fabia, Aemilia, Celia i Antistia, entre d'altres. El nom del municipi recull ja llavors, probablement, una arrel preromana que els àrabs transcriuran com a Unda.

La història documentada d'Onda no comença, en realitat, el 1237, amb la conquesta cristiana. El seu moment de major esplendor anterior va ser el període islàmic. A partir del segle X, el turó es converteix en una medina amb entitat pròpia, sota les tribus iemenites dels Qaysís, i és reconeguda com a centre administratiu regional. Està vinculada en aquell període a pensadors i juristes de relleu: Ibn al-Abbar, Abú Becquer i Aben Addabag són noms que apareixen a les fonts àrabs medievals amb arrels o família establida a la medina.

El castell que domina el turó no és d'una sola època: les muralles, torres i recintes que es conserven són el resultat de segles de construcció i reforma. El que avui es veu és fonamentalment la fortalesa dels segles X al XII, que va arribar a tenir quatre recintes emmurallats concèntrics, raó per la qual la tradició popular la va batejar com el castell de les 300 torres. La vila s'estenia turó avall des del castell, amb la mesquita major al centre i els barris articulats segons la lògica urbana islàmica: carrers tancats sobre ells mateixos, accessos indirectes, espais de transició entre el públic i el privat. Part d'aquell traçat sobreviu avui al casc històric, llegible en l'amplada dels carrers i l'orientació de les illes de cases.

El 7 d'abril de 1248, Jaume I va signar el Repartiment d'Onda, el document que distribuïa les propietats i terres de la vila entre els repobladors cristians que havien col·laborat en la conquesta. Però la conquesta militar havia ocorregut uns anys abans, al voltant de 1234-1238, com a part de la campanya general que va incorporar el regne islàmic de València a la Corona d'Aragó.

L'entrada dels repobladors no va significar el buidament immediat de la població anterior. Onda va passar a organitzar-se segons el model de les tres comunitats que va caracteritzar moltes viles medievals valencianes: la comunitat cristiana a l'interior de les muralles, la comunitat jueva al seu barri propi dins del recinte emmurallat, i la comunitat musulmana a la Moreria, fora de les muralles però integrada en la vida econòmica i artesanal de la vila.

Cada comunitat tenia el seu espai, les seues institucions i els seus llocs de culte. Els jueus comptaven amb la seua sinagoga, avui desapareguda, a l'entorn de la plaça que porta el seu nom. Els musulmans tenien la seua mesquita a la Moreria. Els cristians van alçar els seus temples: l'Església de la Sang (el primer, del segle XIII), l'Església de l'Assumpció, el Convent de Sant Francesc. La convivència era real però no igualitària: cada comunitat vivia sota estatuts jurídics distints i amb drets distints.

• 1237 Conquesta d'Onda Jaume I incorpora Onda a la Corona d'Aragó després de la campanya del Regne de València.
• 1248 Carta pobla 300 famílies repobladores reben terres i drets. Comença el model de les tres comunitats.
• 1267 Fira de Sant Miquel El rei autoritza el primer mercat reglat de la vila, convertint l'Almudí en centre econòmic.
• 1280 Ordre de Sant Joan Onda passa a l'Ordre de Sant Joan de Jerusalem, que governa la vila amb caràcter militar.
• s. XIV Ordre de Montesa La corona transfereix Onda a la recentment fundada Ordre de Santa Maria de Montesa.
• 1412 Sant Vicent Ferrer El dominicà predica al Barri de la Moreria, episodi que la ciutat recordarà durant segles.
• 1492 Expulsió dels jueus El decret dels Reis Catòlics buida la jueria. La sinagoga desapareix i la plaça conserva el seu nom.
• 1609 Expulsió dels moriscos La vila perd els seus principals artesans: terrissaires, teixidors i agricultors de regadiu.
• 1610 Cens: 720 llars Primer recompte després de l'expulsió. S'estima que van marxar entre 250 i 400 famílies morisques, el 30-40% dels artesans de la Plana.

L'expulsió morisca va ser, en termes econòmics, el cop més dur que va rebre Onda en tota l'època moderna. Els moriscos no eren només una comunitat religiosa distinta: eren terrissaires, teixidors, agricultors especialitzats en regadiu, artesans amb tècniques heretades de segles. La seua marxa va deixar buits que van tardar generacions a cobrir-se, i alguns mai no es van cobrir del tot. La ceràmica ondense, que floriria dos segles després, no hereta directament aquella tradició morisca, però sí hereta el territori i els forns que ells van treballar.

Després de la conquesta, Onda no va quedar en mans de la noblesa local ni del clergat secular, sinó que va ser cedida successivament a dos ordes militars. El 1280 va passar a l'Ordre de Sant Joan de Jerusalem; a principis del segle XIV, la corona va transferir el seu control a la recentment fundada Ordre de Santa Maria de Montesa, creada precisament per gestionar els béns templaris a la Corona d'Aragó. Aquest govern per ordes militars explica el caràcter defensiu i auster de l'arquitectura civil de la vila medieval, i la lentitud amb la qual es va desenvolupar el teixit comercial en comparació amb altres viles de la Plana.

Entre els segles XIII i XV, Onda va ser una vila de grandària mitjana amb un paper rellevant en l'administració del territori. El recinte emmurallat s'articulava al voltant de tres portes que controlaven els accessos cardinals: el Portal de Sant Pere al nord, La Safona o Sant Roc a l'est cap a la Plana, i el Portal de València al sud, en el camí reial. Les tres portes no eren només defensives: definien els barris que les envoltaven i els fluxos econòmics de la vila. Només la de Sant Pere ha arribat íntegra fins avui; de La Safona en queda l'arc gòtic absorbit en una façana, i de la de València només perviu el traçat dels carrers. Més sobre les tres portes →

L'Almudí, el graner públic que regulava el comerç del gra, es va alçar a la plaça que avui porta el seu nom i és un dels edificis civils medievals millor conservats de la comarca. La plaça porticada que l'envolta, amb els seus porxos (pòrtics de pedra), va ser durant segles el centre de la vida econòmica i cívica. El 1267, el rei havia autoritzat ja la celebració de la Fira de Sant Miquel, el primer mercat reglat de la vila, que convertiria la plaça en el nucli comercial de la regió.

Fora del recinte emmurallat, creuant el riu Sonella, el Pont medieval construït al segle XVI era el pas obligat cap al camí a València. Els seus dos arcs de carreus apuntats, alçats sobre pilars amb tallaamers, han resistit segles de riuades del Sonella. Avui continua en peu i en ús, tot i que amb baranes modernes superposades que no amaguen la solidesa de l'obra original. Des del llit sec del riu, la perspectiva que ofereix, l'arc emmarcant el turó del castell al fons, és una de les més fotogèniques d'Onda.

En el camp religiós, l'Església de l'Assumpció va concentrar les reformes i aportacions artístiques dels segles XIV al XVI. La seua torre gòtica, un dels elements més reconeixibles del perfil urbà d'Onda, es va erigir al segle XIV. L'interior acull frescos en els quals, segons la tradició local, el pintor va incloure els rostres de veïns reals de l'època, i retaules que s'atribueixen al taller de Joan de Joanes, el pintor valencià del segle XVI que també va intervenir, segons la documentació, sobre la imatge del Salvador de l'ermitori.

Fora de les muralles, l'Ermitori del Santíssim Salvador es va anar consolidant com a lloc de devoció des dels primers segles de la conquesta. Cap a 1241, al paratge on avui s'alça el conjunt, hi havia ja una petita ermita. La imatge del Salvador, d'estil gòtic tardà, està documentada des de principis del segle XV. La reforma barroca del segle XVIII, la més visible avui, va transformar el conjunt en el santuari que coneixem, amb la seua hostatgeria, la seua esplanada i el retaule major de 1734.

Si hi ha un fil que connecta l'Onda medieval amb l'Onda contemporània, aquell fil és fet de fang cuit i esmalt. La indústria ceràmica d'Onda no va nàixer al segle XIX: les seues arrels estan en la tradició artesanal dels alfars medievals, que al seu torn beuen de la ceràmica andalusina i de les tècniques introduïdes pels artesans mudèjars que van romandre a la vila després de la conquesta.

Durant el segle XVIII, la producció d'azulejos i ceràmica decorativa va créixer de forma sostinguda. Les capelles de carrer amb retaules d'azulejos pintats que salpiquen el casc històric, els sotabalcons (balcons amb plafons ceràmics) de les cases nobles, el plafó de l'Ascensió a la façana de l'Ermitori del Salvador: tot això reflecteix que la ceràmica era a Onda no sols un producte comercial, sinó un llenguatge estètic integrat en la vida urbana.

Al segle XIX, la industrialització va transformar els tallers artesanals en fàbriques. Onda, juntament amb Castelló i els municipis veïns de la Plana, es va convertir en un dels centres europeus de producció de paviment i revestiment ceràmic. L'obertura el 1890 del ferrocarril de vapor que unia Onda amb el Grau de Castelló va ser decisiva: per primera vegada, la producció local podia eixir al mercat de forma massiva a través del port. El 1925 es va fundar l'Escola Provincial de Ceràmica, que va formalitzar la transmissió del coneixement tècnic i artístic que fins llavors passava de mestre a aprenent als propis tallers.

Aquell procés industrial és el que explica la presència del Museu del Taulell Manolo Safont, un dels més complets d'Espanya en la seua especialitat, a l'interior d'un antic convent franciscà del centre de la ciutat. La seua col·lecció reuneix al voltant de 30.000 peces que documenten l'evolució de la rajola des de l'Edat Mitjana fins al disseny contemporani, amb especial atenció al període industrial del segle XIX i als mestres ceramistes locals.

El 1906, el Vaticà va declarar el Santíssim Salvador patró d'Onda. Tres dècades després, la Guerra Civil va arribar al casc històric: el 1936, els bombardejos i els incendis van danyar esglésies i convents, i van destruir bona part del patrimoni moble acumulat durant segles. La imatge original del Salvador, d'estil gòtic tardà, va desaparéixer llavors; la que presideix avui l'ermitori és una recreació de postguerra realitzada a partir de documentació fotogràfica i descripcions històriques.

El Conjunt Historicoartístic va ser declarat Bé d'Interès Cultural el 1967, reconeixent la coherència i el valor del casc antic com a unitat patrimonial. Aquell reconeixement no va ser només simbòlic: va orientar les polítiques de restauració i va condicionar el desenvolupament urbanístic a l'entorn del turó del castell, preservant una trama urbana que en moltes ciutats de grandària similar havia desaparegut sota les reformes del segle XX.

Avui, Onda és una ciutat d'uns 25.000 habitants que combina l'activitat industrial ceràmica, encara present al seu territori, amb un casc històric viu, una oferta gastronòmica de qualitat i un calendari festiu que té en la Romeria del 5 d'agost el seu moment més emotiu: el dia en que tota la ciutat, durant unes hores, puja al turó a visitar el patró.

La història no es troba sols als museus. Es troba als carrers del Barri de la Moreria, a l'arc del Portal de Sant Pere, a la plataforma de fusta que sobrevola les restes de la jueria, al sostre artesanat mudèjar de l'Església de la Sang, a la cúpula de teula blava de la Capella de Sant Vicent. Tot en un radi que es recorre en menys d'una hora, a peu, des de qualsevol punt del casc antic.