El sureral més gran de la Comunitat
La Serra d'Espadà és la gran serra de l'interior de Castelló: 31.180 hectàrees de Parc Natural que s'estenen des de la Plana Baixa cap a l'interior, repartides entre 19 municipis. Onda es troba al seu límit oriental, cosa que la converteix en una de les millors portes d'entrada al parc des de la costa.
L'element més recognoscible de la serra és el seu sureral, un dels majors de tota la península. El surera domina els trams mitjans de la serra, barrejat amb pins, arboços i brucs. A la primavera i la tardor el bosc és especialment dens i aromàtic; a l'estiu l'ombra del sureral fa que moltes rutes siguen transitables fins i tot en hores del migdia.
Roca roja, barrancs i cims
La serra està formada principalment per rodeno, una arenisca de color roig intens característica d'aquest racó de Castelló. Aquesta roca dona un color inconfusible al paisatge: parets verticals, blocs solts i formacions irregulars que trenquen la línia verda del bosc. Les Penyes Aragoneses, visibles des del terme d'Onda, són l'exemple més cridaner d'aquestes formacions.
El punt més alt del parc és La Ràpita (1.106 m), seguida del Pinar (1.101 m) i del Pic Espadà pròpiament dit (1.099 m), que dóna nom a la serra però és el tercer cim per altitud. Des d'Onda no cal arribar a les cotes més altes: ja a partir dels 600-700 m el paisatge canvia completament respecte a la plana i l'ambient és el de la muntanya mediterrània profunda, amb barrancs, fonts i masies abandonades.
Des d'Onda: l'entrada oriental al parc
El terme d'Onda voreja la serra per l'est. Les pistes forestals que ixen del nucli cap al nord i el nord-oest connecten en pocs quilòmetres amb els camins del parc. Des del Club de Camp o des del cementeri municipal arranquen diversos accessos a peu i en BTT que en 30-40 minuts de marxa ja deixen enrere la zona agrícola i entren al bosc.
La serra és també l'escenari de diverses rutes de senderisme amb codi oficial FEMECV que partixen del terme: la ruta de Santa Bàrbara i el Montí, les Penyes Aragoneses, el Pic de Montí i el sender al Maset de Marimon. Totes amb eixida des del nucli o les seues immediacions.
Villamalur: trinxeres i nevera
Villamalur és un dels pobles més xicotets del parc, amb poc més d'una vintena d'habitants, i té dos atractius que valen el desviament. Les trinxeres de la Guerra Civil que envolten el terme són de les millor conservades de la província: quilòmetres de parapets i refugis excavats en la roca rodeno, encara reconeixibles, amb senyalització que contextualitza la línia del front que va creuar aquesta serra entre 1938 i 1939. Són molt visitades, especialment el cap de setmana.
A poca distància, la nevera de Villamalur és una construcció tradicional circular semienterrada on s'emmagatzemava la neu recollida a l'hivern per usar-la a l'estiu com a conservant. Està en bon estat i és fàcil de localitzar. Juntament amb les trinxeres forma una visita que combina patrimoni històric i etnològic en menys de mig dia.
Flora i fauna
A més del sureral, la serra acull comunitats d'arboç, bruc blanc, bruc roig i estepa. Als barrancs més humits apareixen freixos, verns i arços. La varietat d'hàbitats fa que la fauna siga rica: àguila cuabarrada, duc, falcó pelegrí, cérvol, senglar i, a les zones d'aigua, llúdria. En l'època de migració els barrancs canalitzen el pas d'ocells, cosa que convertix la serra en un punt d'observació interessant d'octubre a novembre.
La saca del suro és una activitat tradicional que encara es pràctica en alguns munts del parc. A l'estiu es poden veure les sureres pelades de la seua escorça exterior, amb el tronc exposat de color roig intens, llest per regenerar-se en els propers anys.
Quan anar
La primavera és la millor època: flors, temperatures suaus, barrancs amb aigua i el bosc en plena activitat. La tardor és la segona millor opció, amb colors notables a l'octubre i bon temps per caminar. A l'estiu cal eixir abans de les 9 del matí i portar aigua; a l'hivern les cotes altes poden tenir boira o gelades, però les rutes baixes properes a Onda són transitables quasi sempre.